La música en català té per cada dècada un directe imprescindible. I és que un estat no reconegut, i on la política no fa prou per reconèixer-lo, necessita de la cultura i la societat civil per reactivar-se i seguir subsistint. Com aquell que va dir que a la sonda Voyager caldria incloure-hi un disc dels Beatles perquè, en cas de trobar-la els extraterrestres, poguessin entendre'ns, els nostres grans directes musicals també expliquen d'una manera eficient la dècada que es viu al nostre país.

  Als anys 70, el Festival Folk del Parc de la Ciutadella explica les ganes de llibertat en plena repressió i després de la postguerra. Temps de hippys, d'herència de Woodstock, on la gran voluntat era un món en pau, van ser immortalitzats de la mà d'en Xesco Boix, en Jaume Arnella, en Pau Riba, els amics de Falsterbo 3, i tants altres que van arribar a pujar a l'escenari.

  Als 80, el directe al Camp Nou de Lluís Llach és un recull més que representatiu de la lluita política per les llibertats i reivindicacions nacionals, especialment treballades per la Nova Cançó. L'apoteòsic final amb l'Estaca cantada pel públic, encara ho resumeix més tot.

  Als 90, el Ben Endins dels Sopa de Cabra explica com, consolidades ja certes llibertats tan desitjades, es busca un entorn més quotidià, on la introspecció, les relacions interpersonals, i fins i tot els vicis humans, esdevenen preocupacions i per tant són material susceptible de cultura.

  El 2000 destaca per un considerable estat del benestar assentat, i per tant es torna naïf per una banda, i per altra iniciatives més carregades de contingut que mai prenen importància. Jo sempre he pensat que el gran directe és l'En Moviment. Obrint Pas, de llarg els més valents de la primera línia, decideixen parlar clar de temes com les injustícies socials o la independència dels Països Catalans, tot modernitzant els nostres instruments més tradicionals, com ara fent sonar gralles a ritme de ska. El directe valora encara més quan en el documental del dvd es veu que va esdevenir una gran festa, amb castells, balls de bastons, i la presència de músics clau, com en Joan Garriga o en Carles Belda. M'ha costat molt, però per fi ahir em vaig treure l'espina: d'una banda poder comprar-ne el cd+dvd, i d'altra viure un directe Obrint Pas, i a Girona.


  Obrint Pas a Girona: Lluitar, crear, construir (14-05-10):

  Girona ens rep amb el Festival de Flors aquests dies al Call Jueu. L'imprescindible passeig pels carrerons després del pont no deixa de treure converses que acaben concloent que hem de venir-hi més. Encara no s'han encès els llums, i anem per recomanació a sopar a Le Bistrot (gràcies Xavi i Cris), local més que tradicional on s'ajunten grans i joves, i es plantegen els plats típics de manera curiosa: pizzes amb la massa de pa de pagès, o postres casolans com un flam de iogurt amb crema de taronja, que d'àcid no en té res. El directe serà a La Mirona i, per impressionats que estem, encara no som conscients de com acabarem.

  D'un salt és com entren els Obrint Pas a l'escenari, i és que aquesta és precisament l'acció que no et permetran deixar de fer. Des del minut 1, l'una rere l'altra, de seguida cau "On Tour", per recordar als que hem hagut de fer quilòmetres per ser allà presents. En Xavi Sarrià és perfectament capaç de no renunciar a la seva intel•lectualitat en les estones més festives: explicacions, detalls i agraïments entre cançó i cançó, es tracta l'oient d'intel•ligent.

  Si la complicitat ha arribat al primer tema, abans dels mitjos arriben les suors -és el que té no parar de moure'ns-, però alerta que mig concert no vol dir aturar-se, sinó una part acústica, que ja arriben als 30 i la cosa va canviant. I és que en acústic encara són millors. Per què no han fet ja un disc en acústic? Feu-lo, per favor. El moment màxim arriba amb El cant dels Maulets, però és que encara hi ha molt més: La Flama, Avui com ahir, No tingues por, i un final apoteòsic amb Som.

  "Lluitar, crear, construir" és el que diu al cartell que tenen darrere durant tota l'actuació. La feina compromesa d'una gent que ho dóna tot. Em faltava aquest directe, i ja el tinc. I ara a no oblidar-lo, "som el coratge de seguir".