Coses
Ansa per ansa
A l'Astrolabi com a casa, l'Isidor Marí ens ha presentat amb tota la banda el nou disc de cançons eivissenques. Precioses totes elles, ténen el do d'inspirar i explicar Eivissa tal com mereix ser coneguda. Ja ens ha advertit: "A Eivissa han posat moltes discoteques… que és una forma de desconèixer-la".
Durant més de dues hores, hem fet un recorregut per la llengüa i la història, escoltant fins i tot un tema que té 1.500 anys! Si hi sumem les bromes de l'Eduard, la veu de la Montse, i el talentàs a la travessera de la Laia, després de 2 bisos amb temes com Ombra de lluna (Moonshadow), ens queda una nit impossible d'oblidar. De fet, jo encara canto el darrer tema, Sant Miquel ("una colla de gent bona, chim pum, lari lari lari, rum ruuuum…").
Moments
"Aquest té no et pots imaginar quanta discografia ordenadíssima, i clar, de tant en tant hem de fer sopars i festes per desordenar-li." (Eduard)
Les Olles
Al final tot li ho devem al Cosmos, que la mare natura no dubta el seu paper ni un segon, i ens dicta el seu llistat de normes del món: primavera i estiu, hivern i tardor. Amb el darrer solstici, una altra norma que ja et dicto jo: l'horxata a Les Olles, tota una tradició. Es tracta de fer honor al sistema del Sol, una correcció estacional i una justícia amb el moviment de translació que, el dia que et toqui baixar a Granollers, entris a Les Olles i, en el metre i mig del mostrador, diguis la frase màgica: “una horxata, si us plau”. Màgia! Granollers deixa de ser la selva en la que s'ha convertit d'anys ençà -i sinó ves-hi una Festa Major-, aquell mostrador deixa de ser petit i llardós i tot, mentre xucles per la palleta -la higiene de la qual tampoc també cal obviar definir-la- i t'entra tot quant sabor, elixir de d'immortalitat, que des de València estic segur que envien espies per informar-ne i tot. Ja hem dit sempre que quant a la bellesa, la felicitat, la perfecció, es tracta d'un sol segon. No cal prendre'n més d'una, tampoc. Ni mitificar res que no siguin les teves pròpies sensacions. Recorda que tot depèn de tu i quan a Les Olles siguis, horxata en mà, en el just moment d'haver pres el primer glop, a veure si t'atreveixes a repetir que has perdut l'esperança i ja ho tenim perdut tot.
Moments
sopa torrada, amb pa torrat per sobre i tot, tremendo.
Per postres una crêpe de crema catalana,
freda per dintre i cremada per fora.
Tot gràcies a una nova troballa osonenca titulada El Desmai.
No va passar de 15 euros per cobert.
La flor que jau a Gósol
Tant de llegir amb aquest català de lliçó a cada coma sobre les faldes del Pedraforca, havia de pujar més d'hora que tard per veure si tot allò d'en Mossèn Tronxo era veritat. Passat Berga, canvia la història. D'això els de Les Guilleries ja en sabem bastant. Però és just abans de Bagà, en agafar el trencant de Gósol, quan per fi s'obre la portada del conte que se't comença a explicar. A més endins en aquella meravella -si vols pots dir-ne carretera-, més necessitat de que se't perdonin tots els pecats. Té escrit en Ballarín: "El món es torna a obrir, torna a haver-hi la franja blanca de les muntanyes, del Moixeró fins al Cadí. La llarga carenada de la serra d'Ensija és tan sols un instant. Perquè ja hi sóc. Vet ací el Pedraforca". I és que, des que ha començat el conte, arreu el tens davant, presidin-te tota l'estona.
Arribats a Gósol -alguns miratges de Collsuspina, d'altres de Rupit-, no és difícil trobar en Ballarín: en un poblet així a qui hi fa la missa no pot ser pas complicat d'anar a parar. Li fa il·lusió veure't, si vas amb el somriure per davant. I riures l'un rere l'altre, fins a dues hores de Cum Laude, amb aparença de fer-la petar. Història, geografia, filosofia, un munt de temàtiques incatalogables, i de política no me'n facis parlar. Tot això sense moure'ns del sofà.
El nostre mossèn ja se'n va cap als noranta, i encara ho interromp tot per admirar: "guaita la llum sobre els pollancres, amb aquest vent que fa!". Encara hi ha esperança, mentre la flor pugui brotar. T'ho escric des del Pedraforca, un cim que sembla impossible que pugui ser realitat. Ho diuen els més grans, i no parlo pas de l'edat.
Com a dedicatòria m'ha escrit: "Ja ho veus, tan amunt i bastant lluny del congost. Però aprop."
"A Sócrates el va jutjar i condemnar a mort un jurat de mil cinc-cents. He dit mil cinc-cents. I el filòsof va tenir la grandesa de dir que havia obeït les lleis d'Atenes a bones i ara les obeiria a les males. Aquesta la sap tothom, però és poc sabut que un jurat de la mateixa mesura i mena va condemnar Aristòtil a mort. Aquest, que sabia manegar-se la filosofia, va fugir d'Atenes per estalviar-li una altra vergonya com la de Sòcrates."
(Fragment d'"Europa", l'article d'en Ballarín del dia en què l'he anat a visitar, 13-06-09)
Breus
Moments
Vs
Dispensi
- La qualitat d'un país (07-06-09)
- Les desgràcies dels demés (27-05-09)
- Sobre dretes i esquerres (19-05-09)
Articles
R+D: Món, Universitat, Empresa
Un a mitges amb en Javier Alfaro. (15-04-09)
Un a mitges amb en Javier Alfaro. (15-04-09)
Obscur