Vivim en un dels països que més vetlla per ser políticament correcte, i curiosament també on la política té un nombre més gran de desafectes. Diu al llibre “La dictadura de la incompetència” en Xavier Roig que “els catalans, i en general tots els mediterranis, ens pensem que la resta de societats veuen el món amb les mateixes ulleres que nosaltres. Tenim una bena als ulls. És desesperant comprovar que la majoria de països que porten la batuta del futur circulen en sentit contrari al nostre”.

  Divendres es va estrenar als cinemes del país Invictus, pel·lícula que tracta el periode en què Nelson Mandela, recént sortit de la presó, va utilitzar un equip de rugbi perquè sudàfrica en guanyés la copa del món, amb l’objectiu polític d’unir així el continent africà post-apartheid, fet que finalment va aconseguir, doncs abans de les seves intervencions aquell equip no guanyava res, i la frontera social era la nit i el dia. Res d’això és ficció, és real, i no fa tant: any 1995.

  Deixant de banda que la pel·lícula sigui fluixa i, per bona similitud física entre Mandela i Freeman, no s’expliqui més actitud de líder que personar-se en els entrenaments de l’equip i convidar a fer el cafè al capità, ni les dificultats internes conseqüents de dur a terme una decisió tan atípica, ni les conseqüències de les accions polítiques pertinents especialment en els moments inicials, resulta totalment inevitable pensar com a catalans les relacions i similituds d'aquesta temàtica amb algunes de les nostres.

  Abans de parlar de futbol vull recordar que en aquell periode històric a Catalunya es vivia un fenòmen anomenat “rock català”. L’energia mai vista que despertaven fonamentalment entre quatre i sis grups musicals, aglutinant la nombrosa “generació baby boom” normalitzant-ne la llengüa, i impulsant de la cultura tot tractant a les lletres temàtiques socials, va provocar que la manta de la confusió –o política del dubte- ràpidament es posés sobre tot plegat, fins al punt que d’aquells grups, al menys aconseguint èxits, ja no en queda cap. Si per alguna cosa s’han caracteritzat les declaracions d’alguns dels principals líders ha estat per reivindicar la incomoditat d’haver-se sentit part de cap esfera política, tot demanant, de manera val a dir que lícita, que només són músics i se’ls tractés com a tals.

  Molt bé: T’imagines què hauria passat a sudàfrica, si el capità François Pienaar, que era en una situació especialment més complexa pel fet de ser blanc, hagués dit a Mandela que no volia assistir a prendre aquell te? Que ell era un futbolista i prou? T’imagines que el llibre Human Factor, del que agafa un fragment la pel·lícula Invictus, acabés traiient tot drap brut de Mandela –separat de la seva dona i fills, com també s’explica al film-, per haver agafat dos conceptes com esport i política, i haver-los volgut mesclar?

  Doncs deixa’m recordar-te que tenim en l’actualitat un president del Barça amb un historial impecable a nivell de xifres, sobre qui el linxament diari és total. Sobre qui cada mitjà, pràcticament sense excepció, i pràcticament cada dia, fa esment d’alguna mena d’insinuació, sinó acusació directa, de suposades sortides de to i suposada caòtica vida personal. Sobre qui, curiosament sense recordar a cada frase el nombre mai vist de títols aconseguits sota la seva presidència, es desvia tot mèrit cap a de la resta de professionals (entorn, entrenador, jugadors), deixant així de banda qui ho presideix tot plegat. Deixa’m dir-te que curiosament avui, diumenge següent de l’estrena de la pel·lícula, hi ha una entrevista al diari Avui on el president del Barça declara que “Jordi Pujol ha estat un referent polític perquè vivíem un moment de la nostra història en què la política possible era aquella. Ara penso que és una altra”.

  Deixa’m dir també que el punt clarament més fluix de la pel·lícula, dirigida per Clint Eastwood, és que, per haver hagut de ser políticament correcta i poder-se així estrenar sense problemes a nivell internacional, explica d’una manera entre sorprenent i ridículament senzilla com un president d’un país entra en el rugbi, convenç al capità de l’equip d’un altre color de pell perquè faci país, i deixa de banda tots els problemes, crítiques, demagògies, calúmnies i amenaces que això li deuria suposar.


  Afegit: M'ha fet una il·lusió tremenda que quan he penjat aquest matí aquest article al Facebook, en veure'l en Xavier Sala i Martín, me l'ha destacat al seu.