|
Abandonament dels estudis tècnics universitaris
|
|
A 23 de març de 2008, es fa pública la notícia: un 40% d'universitaris catalans abandona la universitat. L'àmbit amb major percentatge són les humanitats, 41.06%, i el tècnic segueix molt d'aprop, amb un 38.3%. La dada em resulta molt i molt alarmant, i em mereix una reflexió estructurada. Val a dir que només em referiré als estudis tècnics i concretament sobre les TIC, tot i que pugui fer referències al sistema universitari o la societat en general.
Banalització de la universitat
La universitat és, tot i que es pot mirar com es vulgui, una indústria de coneixement. Així com la societat va al restaurant quan té gana, s'ha d'anar a la universitat quan es vol adquirir un coneixement superior. Aquest és el primer hàndicap: en l'actualitat es va a la universitat com una continuació de l'institut, una evolució "habitual" en la vida dels joves.
Gran part d'aquesta culpa la té el teixit social. Tabús com "si vols ser una persona de profit vas a la universitat, sinó fas FP, que és per inútils" s'han acabat pagant cars. Per anar bé, la universitat no ha de competir amb la Formació Professional. Bàsicament perquè la FP té l'objectiu de donar una feina a l'alumne, com el seu nom indica, i la universitat no, sinó un coneixement. Aquest coneixement es pot acabar convertint en una feina, o no. Estaria bé saber quants individus del 38.3% que abandonen les enginyeries ho fan "perquè el que els ensenyen no és el que després es demana a l'empresa".
Distància amb el món real
Que la universitat no formi treballadors d'empreses, per res vol dir que no sigui imprescindible una comunicació i transferència de coneixement entre universitat i indústria, diguem-li productiva, que naturalment es fa a través de les empreses. Aquesta comunicació òbviament ha de ser bilateral. Les empreses es troben amb problemes de primer nivell, i per tant en treuen conclusions i les han d'aportar a les indústries de coneixement, i aquestes tenen temps i recursos per fer coses que les empreses no podràn fer mai, i també ho poden aportar.
Aquesta és la comunicació correcta. Casos de distanciaments en els dos costats s'apliquen i, tot i que pugui semblar el contrari, distàncien coneixement i indústria. L'exemple que sempre poso és el següent: si a 2on de carrera prioritzes la feina a la universitat, ets un treballador de segon de carrera.
Prestigi
Un estudiant universitari ha de ser algú que prengui consciència de que té la sort de tenir un coneixement superior. Existeixen errors en dos sentits:
- La societat no reconeix mèrit a tenir coneixements superiors: actualment està més ben vist i es pot fer més fortuna sent personatge mediàtic que metge. Fan falta més metges que personatges mediàtics.
- L'estudiant consumidor de la universitat de forma banal, no dóna cap mèrit a ser-hi, ni a la institució, ni a les persones que li transmetràn aquests coneixements que l'han de fer créixer i dels que s'ha de sentir orgullós.
Alerta, certs sistemes universitaris i persones concretes (professors) també propicien la falta de prestigi. Dos apunts:
- Una gran frase d'en Dani Giribet (professor d'Enginyeria Informàtica a la UPF): "hi ha professors que parlen de coses que han fet d'altres, i d'altres que parlen de coses que han fet ells".
- Una de meva: "un professor ha de triar la universitat no com el lloc on vol morir, sinó com el lloc on vol néixer. No com el lloc on vol ser, sinó com el lloc on vol créixer."
El procés educatiu
Un professor ha de transmetre actituds i motivació, fins i tot per sobre del coneixement concret. Ha de generar dubtes i guiar en el camí. Arribar al coneixement específic doncs, ha de quedar claríssimament a l'abast de l'alumne -la qual cosa, òbviament, no vol dir que el professor no li doni també.
Les avaluacions dels alumnes han d'animar, i no frustrar. Diu l'estudi que una de les principals causes d'abandonament en el cas de les enginyeries és la frustració. Quan una carrera amb un pla d'estudis de 5 cursos, a curs per any, té a la pràctica de mitjana sis i set anys, la universitat té un problema. Culpar la baixa preparació amb la que l'alumnat hi arriba i la falta de disciplina dels alumnes és encara més un error afegit. No és que ambdós motius siguin falsos, són totalment certs, però la universitat no és capaç de resoldre-ho. Per tant, té un problema. De la mateixa forma que s'adapta quant a continguts a cada moment històric en que es troba, també s'ha d'adaptar quant a nivell i tractament la capacitat dels alumnes per seguir els plans d'estudis. Insisteixo: un pla d'estudis de 5 anys que té per mitjana 7 és una condemna al fracàs.
Això no vol dir que calgui regalar res. La sensació de l'alumne si aprova les assignatures sense esforç pot ajudar a banalitzar encara més el sistema universitari.
Conclusions
Si a la universitat hi va qui realment hi ha d'anar, conscient del que hi ha de trobar, i ho troba ben servit, s'haurà assolit l'objectiu de la institució vers les persones. Arabé, la societat en general també hi ha de posar de la seva part, perquè no la beneficia per res ni pagar amb diners públics carreres a gent a qui no els interessa, ni que les persones beneficiàries del coneixement no puguin desenvolupar la seva tasca de la millor forma possible.
[ Enllaç de referència de la notícia: Un 40% de desercions en els estudis d'humanitats i tècnics ]
|
|
|